Ja fa dies que ho va celebrar amb una gran festa a la sala Apolo, però encara som a temps de felicitar Lluís Cabrera, català i andalús de soca-rel, pel trentè aniversari del Taller de Músics, del qual ell és fundador, president, pare i mare i alguna cosa més. Que una aventura com el Taller, iniciada el 1979 com una feliç marcianada que tenia per objectiu la promoció del jazz i la música popular des del barri del Raval -que aleshores no estava precisament de moda- arribi als trenta anys consolidada com un referent indiscutible en la seva matèria, ja és en si mateixa una gran notícia. Però això no és tot. Coincidint amb l’efemèride, es va fer públic l’acord establert entre l’Ajuntament de Barcelona i el departament d’Educació de la Generalitat perquè el centre pugui impartir estudis de grau superior. Així doncs, a més de la ja famosa Escola de Música, a partir del curs que ve existirà l’Institut Superior d’Estudis Musicals Taller de Músics, del qual cal esperar una oferta formativa d’excel·lència.
Lluís Cabrera continua les celebracions de l’aniversari i de l’obtenció del grau superior a la seva manera: és a dir, pencant. Ja ho té tot a punt per a la vint-i-novena edició del Seminari Internacional de Jazz, Flamenc i Música Llatina, que se celebrarà a Vilanova i la Geltrú des d’aquest diumenge fins dijous que ve, amb la presència d’artistes de primera línia d’aquí i de fora: de Perico Sambeat a Giovanni Hidalgo, de Chicuelo fins a José Alberto el Canario, i en aquest pla. I mentrestant, segueix produint espectacles i editant discos amb el segell del Taller, com la caixa d’enregistraments del guitarrista Sean Levitt (quatre CD), que procuren felicitat a qualsevol que tingui orelles.
Tot això, Cabrera ho ha pogut fer perquè al llarg d’aquests trenta anys l’han mogut dues forces, que no són altres que la tenacitat (també coneguda com a tossuderia) i la fe (que en el seu cas sovint es converteix en vehemència). En un país amb una tendència tan pronunciada al ploricó, un cas així ens recorda allò que deia Blake: qui pot actuar i no ho fa, crea pestilència. Cabrera ha defugit sempre la creació de pestilència. Ben a l’inrevés, ha preferit sempre -ves per on- fer país.
Sebastià Alzamora
Notícia publicada al diari AVUI, pàgina 2. Divendres, 3 de juliol del 2009